El renaixement a l’Empordà o la postadolescència vínica

L’Empordà és una gran postal envejada per molts i motiu d’orgull per altres. Els seus paisatges han inspirat multitud d’artistes d’aquí i d’arreu. Per la seva bellesa agresta i idíl·lica, pels seus cels nets i colorits, amb els quals podríem crear tot un Pantone. Pels seus racons poètics i la seva gent, tocada pel geni de la tramuntana, un vent agitador i a la vegada depurador. L’Empordà és una terra de mar i de muntanya, com els millors plats de la seva gastronomia. Però més enllà de la postal, us convido a descobrir l’Empordà com aquella terra on van desembarcar els grecs, una terra de pissarres i granits, abraçada pels Pirineus i el mar Mediterrani i acaronada pel sol i el fort vent del nord, una terra de ceps que, vinícolament parlant, ja ha florit i s’està desacomplexant.

Quan parlem de vi a l’Empordà ens hem de remuntar molts segles enrere, perquè la tradició vinícola ens ve de lluny. Després dels grecs i els romans, sabem que centres religiosos com el  monestir de St. Pere de Rodes van conrear la vinya i eren grans productors de vi. De fet, de vinyes n’hi havia a bona part de les muntanyes de l’Albera i el final dels Pirineus, repartides en feixes. Però la fil·loxera (1879) va arrasar tota aquesta producció, i bona part dels ceps que es van replantar més tard, ho van fer a la zona de la plana, abandonant els millors terroirs del vessant. Un dels principals responsables d’aquest canvi va ser el creixent turisme que hi va haver a la zona a la segona meitat del s. XX. Va coincidir amb el moment àlgid de les cooperatives vitivinícoles, que tot i el seu gran valor social van tenir un valor vínic molt baix.

El renaixement cap a la qualitat del vi de l’Empordà es va originar a finals del noranta, quan alguns viticultors van començar a buscar maneres de millorar els vins elaborats amb els raïms del pla, tot i que aquest pas qualitatiu es va traduir en una colonització de les varietat foranes, plantades no sempre als llocs més adequats. Amb els anys, i gràcies a gent com en Didier de Mas Estela i l’exportació, hem après a revalorar les varietats locals, els bons terroirs i la viticultura ecològica o, si més no, respectuosa amb el territori. Aquesta és, de fet, la direcció que han anat prenent la majoria de cellers de la zona els últims anys, cadascú en la seva mesura i al seu ritme. I és un canvi en el qual creiem profundament.

La reconquesta del terroir empordanès

Un cop hem pres consciència que part del terroir empordanès s’havia perdut, hem començat a treballar, pas a pas, per retrobar-lo. És per això que ens hem enfilat als pendent dels terraprims i que hem buscat vinyes velles. Creiem en els sòls i sabem que costen de formar. Volem que les generacions que vénen estiguin contentes del llegat que els hem deixat. Volem estar orgullosos del que ens és propi: volem una mirada nova a les carinyenes, volem recuperar els lledoners profunds que es van perdre amb la fil·loxera, volem donar una vida nova al lledoner roig. I descobrir alhora les nostres arrels més llunyanes. Perquè allò local, tal com va dir un dia Dalí parafrasejant algú altre, ens fa universals. I si volem qualitat, aquest és el camí. Ens emmirallem en la cuina, que ens ha demostrat molt a la vora que l’excel·lència és possible.

Anna Espelt
Directora-enòloga Espelt Viticultors

(text basat en la masterclass sobre la DO Empordà del 26 de gener al Monvínic)