Glòria

La llevantada ens uneix. Cada vegada que la realitat ens sobrepassa, sobretot si és la natura la que mana, l’ambient al celler canvia. Ens cuidem més els uns als altres, fem pinya i canvien les prioritats. Hem viscut plegats unes quantes tempestes. Aquesta ens l’hem pres amb molta calma.

Feia dies que esperàvem la Glòria, quan encara no sabíem que es diria Glòria. Aquesta tardor, quan van haver-hi els temporals ens vam adonar que el canvi climàtic, tot i que ja feia temps que teníem en compte l’erosió i els reptes de la imprevisibilitat, ara es convertia en una emergència. A partir de llavors, totes les decisions que hem pres a la vinya passen primer pel filtre de l’erosió. Els sòls són el més preuat que tenim. No volem perdre’ls. Volem que guanyin en complexitat i en vida.

La nostra terra és mediterrània i estem acostumats a les torrentades: per això tenim feixes, recs i rieres. Però no n’hi ha prou. Decidim posar cobertes vegetals i deixar-ne algunes fileres a l’estiu només per mantenir el sòl, l’ajudem a tenir millor estructura afegint compost. Parlem amb els tècnics del Parc Natural de Cap de Creus i pensem les millors maneres de netejar els recs tot mantenint-ne la flora i fauna. Pensem per on voldrà anar l’aigua aquesta vegada i l’ajudem a passar per on pot fer menys mal.

Avui hem aprofitat per fer un volt quan la pluja ha amainat. Hi ha cascades on habitualment només hi ha rocs secs. Camins que es converteixen en recs. Fa vent. El Mitsubishi s’enfila —per això el tenim—. Se sent sanjosex. Els recs nous han protegit les vinyes més altes. Els trencaigües han funcionat. Ens queden un parell de reptes. És més fàcil veure-ho quan l’aigua corre i saps ben bé d’on ve. Ens mirem amb l’Ester, contentes de la feina ben feta. Ja han plogut 141 litres. Han plogut bé, a poc a poc. El dubte ara és la propera nit. Resem. Anna Espelt