La sequera a la vinya

Fa tres anys que no plou. La sequera a la vinya és una realitat. Els dos anys anteriors vam salvar la pluviometria per episodis puntuals de ruixats intensos. Sigui com sigui, tot i les pluges d’aquest cap de setmana, no tenim humitat a la part profunda del sòl. Els ceps estan brotant gràcies a les reserves d’aigua que té la mateixa planta. Ens encaminem, si no plou, a una producció minsa de raïm.

La sequera és un tema que ens preocupa. La falta de pluja i les temperatures elevades que la meteorologia ens avança aquests dies poden afectar negativament la producció de raïm, com dèiem, però també la qualitat dels vins. Al celler fa temps que intentem adaptar-nos a reduir les quantitats d’aigua que fem servir sobretot per la neteja. Les restriccions aquí no seran un problema.

Ara bé, a la vinya la sequera pot afectar en diferents etapes del seu cicle vegetatiu de la planta i aquí ja no hi podem fer tant en el curt termini. Els efectes més immediats es notaran durant el creixement de la planta, en aquests propers dies. Pot disminuir el creixement dels brots i que les fulles siguin més petites. La planta quan passa set ha de tancar els estomes per evitar la pèrdua d’aigua per transpiració, això fa que es redueixi la fotosíntesi i, per tant, no tingui tanta energia per fer teixits nous.

En els propers mesos si la cosa continua així, afectarà a la grandària de les baies i en conseqüència a la qualitat del vi, perquè perdrem intensitat i aroma. Si això acaba passant, poca cosa hi podrem fer i esperem que no acabi passant!

Què estem fent?

En l’esport de risc que és la viticultura, fa alguns anys que ens intentem avançar a les premonicions d’escalfament global. És per això que en un moment donat vam decidir que plantar varietats locals era una forma eficaç de lluitar contra la sequera. Les varietat locals estan més adaptades al medi, necessiten menys aigua i per tant aguanten millor el clima sec i amb vent de l’Empordà. Una altra de les mesures ha estat podar amb amor tots i cadascun dels ceps, perquè arribats a aquest moment tinguessin més fàcil impulsar la saba.

En qualsevol cas, cap d’aquestes mesures seran suficients si traspassem el llindar d’escalfament d’1,5 ºC que segons la comunitat científica serà l’inici d’una sèrie de fenòmens meteorològics extrems. Al celler hem intentat reduir al màxim la dependència que tenim d’energia provinent de fonts fòssils, per això ja fa una colla d’anys que tenim plaques solars per autoabastir-nos. També hem aconseguit reduir el pes de les ampolles buscant vidre menys pesat i estalviant alguns kilos en el transport final de la mercaderia. Probablement tot això sigui només un principi, del que ens els propers anys haurem de fer. La resta és encomanar-nos a la saviesa de la terra.