L’anyada que ja reposa

Els viticultors, com tots els pagesos, vivim en una incertesa permanent. Aquest any aquesta gimnàstica de generacions ens ha permès entomar una anyada difícil amb amor i aprofitar per connectar amb la terra com mai.


Ja teníem clar que desitjàvem que les vinyes i l’entorn que les envolta, els parcs naturals del Cap de Creus, de l’Albera i una mica més lluny els Aiguamolls de l’Empordà fossin un. Que la vida cultivada i l’asselvatjada fossin sinèrgiques i que es protegissin l’una a l’altra. Es una idea que no surt d’un dia per l’altre i que és el treball d’anys, en aquest cas una vintena. Aquest any ha coincidit amb la certificació ecològica de totes les vinyes i, tot i que només és una fita del camí que estem fent, és prou significativa.


Aquesta anyada que fa pocs dies que vam acabar de collir va començar, ara fa un any, a la tardor amb pluges torrencials que ens van espantar per la virulència. La decisió va ser prioritzar la contenció de l’erosió com a primera raó de qualsevol presa de decisions en viticultura. La terra, els sòls, són la base de tota la vida, i cal preservar-los.


A l’hivern el Glòria, tot i que no ens va afectar gaire, va reafirmar tots els pensaments de tardor i ens va tornar a recordar que el clima està canviant i que no en volem ser còmplices.


I quan la primavera començava a treure el nas, arriba la COVID. Llavors va ser el moment de posar en pràctica tots els aprenentatges sobre la incertesa que havíem après nosaltres i també els de les generacions que ens precedeixen (gràcies àvia Quimeta!). El gran repte era que ningú es quedés sense feina i que, tot i no saber què passaria, la collita tirés endavant. L’equip va fer pinya.


I llavors LA PLUJA. Pluja i més pluja i més pluja i més pluja. Cal vigilar el que es desitja. Les vinyes mai havien estat tan verdes ni tan plenes de vida. Vam tenir temps per observar-les d’una altra manera: amb molta més calma i amb la sensació que trepitjar-les ens guareix l’ànima i fa allunyar les pors. La vinya és agraïda i sap que la cuidem com mai i ens dona fruits tot i les dificultats i el míldiu. Nosaltres, contentes i agraïdes.


El maig quinze dies de secada van fer canviar el paisatge. I quan ja arribava l’estiu vam pensar que la secada era important. El vigor de les vinyes es va aturar de cop i el paisatge vitícola que havia sigut verd fins llavors es va tornar terrós. Finalment els fongs es van aturar i vam poder respirar una mica tranquil·les.


Finalment la verema, una d’aquelles que recordarem: plena d’ensurts que no han dut enlloc. Compulsió a l’hora de mirar els radars meteorològics que senyalaven pedregades o torrentades que s’acostaven però que no ens han arribat a tocar mai. Gràcies. El senglar no ens ha respectat tant i hem hagut de collir alguna vinya abans d’hora, per a arribar-hi abans que ells. La sensació d’impotència és terrible. Ha costat molt arribar fins aquí perquè en pocs dies desapareguin els raïms de vinyes senceres. Decidim tancar vinyes i ens concentrem altra vegada.


L’anyada ha estat una cursa d’obstacles sense fi. Tot i això la verema ha estat tranquil·la. El celler s’ha anat omplint a poc a poc, una mica cada dia. Ara, la lentitud de la vinya es transmet a les tines. Separem parcel·les i parcel·letes i ens ho agraeixen mostrant-nos el caràcter de cadascuna. Hem après que la lentitud en el fer, en el pensar, ens ajuda a ser més conscients i a entendre millor l’ofici i la terra que ens veu viure. I així encarem la tardor, mirant l’anyada que ja reposa.

Anna Espelt Delclós

Entrades relacionades