Hem començat un peu de cuba a la vinya de més a la vora del mar, de Mas Marés. Aquest suc fermentat és el que posarem a la cuba on aniran els raïms d’aquesta vinya. La idea és reproduir els llevats ja presents a la pell del raïm perquè siguin aquests i no uns altres els que fermentin el most.

Si volem fer un vi en què tant els raïms com els llevats siguin només d’una vinya determinada l’única manera és fer el cultiu a la vinya. Si no ho fem així, és possible que els llevats que apareguin no siguin només els del raïm, sinó també els que hi ha presents al celler. És una mena de “massa mare” del vi, tal com fem amb el pa. Aquest peu de cuba ajudarà que ja hi hagi una població activa de llevats que s’imposi durant la fermentació. Fent créixer aquest cultiu facilitem que la fermentació vagi bé. Es tracta d’una tècnica molt efectiva en volums de vi petits que ja hem aplicat en altres ocasions.

Desgranem els raïms. Triem els que són sencers i bonics i no tenen cap fisura o s’estan tornant panses. Els aixafem fins que ja no quedi cap esfera i surti tot el suc. Els posem amb tot el suc que han tret en un pot que deixem mal tancat perquè pugui sortir el carbònic quan comenci la fermentació.

Ens agradaria poder-ho fer a Pardells també 😉 Us ho explicarem.

En plena verema observem les vinyes. Han arribat fins aquí, amb totes les seves forces, tot i la sequera, tot i el vent, tot i el risc d’incendi impertèrrit aquest estiu. Ens sentim molt agraïdes de poder-les treballar i collir-ne els seus fruits i també de poder-les cuidar.

Les cobertes vegetals són ben grogues, el color de la palla domina, si no fos per les fulles i a sota, el raïm que ara collim, diríem que la terra així no pot donar fruits. Les plantes ens ensenyen l’adaptació lenta cap a condicions climàtiques que canvien, la resiliència és la seva manera de viure més autèntica. La nostra obsessió és posar-los fàcil el seu futur, creant espais perquè l’aigua no s’endugui els sòls, refent els murs de pedra seca, utilitzant el rec de gota a gota molt ocasionalment.

Continuem la verema????

Per determinar quin és el grau de maduració òptim dels raïms, fem controls periòdics a les vinyes. Cada dia, uns quants grans, tastar, observar, analitzar. 

Avui hem fet controls de tast i maduresa de les vinyes de lledoner blanc, a Vilajuïga, de les primeres que maduren i veremem. Anem repetint controls escalonadament per anar veient petites variacions i trobar el moment òptim per veremar. En aquest cas les llavors encara no són llenyoses, és a dir, són verdes. A més, un lleuger gust àcid ens indica que encara falta un xic perquè puguem arrencar, però ja hi som a prop.

Després de recollir les mostres en premsem els grans, i tastem el most. Aquí tindrem més dades sobre l’acidesa, el sucre, el gust. Per si això no fos prou, finalment també analitzem aquest most. Les dades científiques normalment acaben corroboran les conclusions a què ja havíem arribat tastant, però ens va bé per filar prim!

Després dels tastos d’avui, tot ens indica que la verema és molt a prop. Arribats aquest punt, després de tots els esforços i alegries que ens dona la vinya, començar a recollir ens ve molt de gust 🙂

El verol ha de ser ràpid i uniforme. Passar del color amb el qual totes les baies neixen, el verd, a totes les tonalitats del raïm que coneixem és un procés maduratiu clau per al raïm. A les nostres vinyes sovint veiem l'evolució lògica tenint en compte altitud i latitud, són pocs metres de diferència, i les variacions són subtils, però les hi trobem i cada any ens sorprenen.

Així, ens hem entretingut a veure descriure-us, en aquest post totes les variacions entre els diferents terrers, en aquest canvi efímer d’aquests dies. Les primeres de verolar són les del pla, lledoners blancs i negres, macabeus i altres raïms que utilitzem per als vins més joves. Són l’origen del celler, on vam començar i a partir d’on hem anat aprenent el que sabem.

Després tenim les vinyes de muntanya de Vilajuïga, enclavament granític, terraprim agreste ple de plantes aromàtiques. Es van plantar entre el 1998 i el 2002, i bona part d’elles van ser el projecte de final de carrera de l’Anna. Vam començar a enfilar-nos altre cop a la muntanya per retrobar els terroirs empordanesos autèntics. Són 25 hectàrees completament ecològiques, de varietats negres, on predominen les mediterrànies. Va ser també la nostra primera experiència a l’hora de refer terrasses, tan importants per evitar l’erosió en el nostre clima de torrentades.

Més tard, li toca el torn a Rabós, vinyes molt velles, d’entre 30 i més de cent anys de varietats com carinyenes, lledoner negre, blanc i roig. Vinyes velles i sàvies, plantades sempre sobre pissarres. Es tracta de rendiments molt baixos, que donen complexitat i potència. Buscàvem vinyes que ens ensenyessin qui som, qui érem, i vam trobar aquestes joies.

L’última finca que verola es de la Mas Marés, vinyes vora el mar, al Cap de Creus. Són lledoners, picapolla i monestrell ecològics en un projecte agroforestal que té com a objectiu recuperar el mosaic mediterrani combinant les vinyes amb suros, les pastures i les estepes. Aquí hi trobem granits, tramuntana i vent de mar, la suma ideal per fer vins ben mediterranis: complexos, intensos i delicats.

Diuen que een la varietat hi ha la riquesa i nosaltres hi afegim que també l’aprenentatge!

Els sòls són un dels element més preuats d’una vinya, potser el més important. La terra i la seva riquesa són imprescindibles per tenir unes vinyes felices que produeixin bons fruits. Però no només això. També és en els sòls on tot comença, on s’assenten les arrels. Si tenim uns sòls ben estructurats tindrem més microorganismes i més macrobiota i per tant més vida. Uns sòls amb vida ens ajudaran a fer un vi millor. Les cobertes vegetals o la reconstrucció dels murs de pedra seca, són dues de les mesures actives que hem pres per a aquest fi.

Avui Dia mundial de la conservació dels sòls recordem que cuidar els sòls ens dona molts beneficis en viticultura, però sobretot, són la primera pedra perquè la terra d’aquí vint, trenta, quaranta anys, estigui més estructurada, necessiti menys aigua i el nostre treball amb ella sigui més harmònic.

En el nostre paisatge mediterrani, amb pluges torrencials i sequeres intenses, fer una bona gestió dels sòls és fonamental perquè en el futur l’agricultura sigui no ja sostenible, sinó creadora de riquesa. Des de fa un temps som part del projecte europeu MIDMACC per tal d’estudiar els efectes del canvi climàtic i a la vinya i com podem adaptar-nos-hi. Els resultats esperem que siguin reveladors. Us en mantindrem informats!

Des que sabem que el canvi climàtic és gairebé irreversible i que de fet el món es troba en una emergència climàtica l’abast de la qual encara no en som del tot conscients, no deixem de preguntar-nos què podem fer per adaptar-nos-hi, amortir-lo.

El projecte de recerca MIDMACC, del programa europeu Europa Life, ja fa més d’un any que treballa a les nostres vinyes. Els investigadors esperen trobar-hi respostes a una pregunta que ens fem sovint: estem fent tot el que podem per amortir el canvi climàtic? 

Les vinyes de mitjana muntanya, com les que tenim a Mas Marés, poden ser una bona eina per evitar l’erosió i per tant influir en les conseqüències del canvi climàtic. Els recercadors han col·locat unes petites màquines a les vinyes per saber com es mou l’aigua a les nostres vinyes, perquè això ens dona pistes sobre l’erosió dels sòls. Aquestes dades ens ens ajudaran a determinar quines són les diferències, a nivell ambiental, entre treballar en vas o en emparrat.

Recollir dades és una manera ben subtil d’obrir una finestra al futur. Esperem poder-vos-en anar explicant tots els fruits.

Quan la primavera esclata, és un bon moment per reempeltar i ja feia uns mesos que teníem unes fleques que havíem anat a buscar. La història ve de lluny, d’una vinya que fa somiar, perquè any rere any el vi que en surt és bo, molt bo; perquè la vinya l’hem visitat moltes vegades i és preciosa. Feia molt que n’estàvem enamorats i finalment ens vam decidir: li vam demanar fusta al viticultor per reproduir-la. Ara podrem tenir-ne un trosset a casa i no podem ser més feliços. 

Els ceps que hem reempeltat eren de merlot, de les vinyes que són més a prop del celler. Afegint-hi aquestes varietats locals de vinyes velles creàvem un cep frankenstein, com en diria en Miquel Hudin, però per nosaltres són margarides al costat del llac Léman. Tenir vinyes reempeltades amb varietats locals ha esdevingut un dels nostres objectius principals per aconseguir reduir l’impacte mediambiental de la nostra feina. Des de fa un temps que observem el comportament de les plantes davant el canvi climàtic i hem constatat que aquelles que millor s’hi adapten són les de varietats locals. 

Sabem que aquests treballs d’avui veuran el fruit d’aquí força temps. No serà fins d’aquí uns anys que aquesta vinya ens donarà fusta per reproduir més vinya, i també haurem d’esperar un temps per poder-ne fer vi. Un llarg recorregut per aconseguir una viticultura sostenible, amb ceps que necessiten menys aigua i més resistents a les condicions climàtiques de la zona. Un camí que és un homenatge també al llegat dels viticultors i viticultores que ens han precedit: aquesta trobada, la vinya que ens va enamorar ja fa un temps, la fusta que ens ha ofert el bon viticultor que l’ha cuidada tant de temps. Tot plegat un regal pel futur del nostre paisatge i de la tradició vitivinícola de l’Empordà.

Aquesta setmana hem tingut una treva de tramuntana i per fi hem pogut reprendre la plantació de barbats.

Els barbats són els peus del cep, que portaran al cap d’un temps l’empelt de la varietat que escollim. Els portaempelts es planten i es deixen un any o dos perquè s’adaptin bé a la terra. Tots els ceps que tenim són empeltats de cep americà, un peu, per tant, que no és de varietat local 😉

Ara bé, tots els ceps són empeltats i de fet és l’única manera que tenim perquè la fil·loxera no faci emmalaltir la planta.

Fa uns dies us explicàvem que una de les feines que fem durant l’hivern és arrencar varietats que amb el temps hem vist que no s’adaptaven i no donaven gaire bon rendiment. En els darrers anys i gràcies a l’estudi de la biblioteca de varietats de les vinyes velles, hem redescobert varietats que vivien entre nosaltres, més o menys oblidades, com la carinyena blanca, la picapolla negra, la picapolla roja o el lledoner roig.

D’aquí un o dos anys, escollirem una d’aquestes varietats locals i podrem començar a empeltar plantes. Mentrestant toca esperar i anar seguint els cicles llargs de la natura.

Ja fa temps que hem decidit que volem treballar amb varietats locals com les garnatxes, les carinyenes, el moscatell, la picapolla. Hi ha diverses raons, però segurament la més important és perquè són varietats molt adaptades als nostres sòls i al nostre clima i per tant,  això ja fa que els fruits sigui millors, perquè la planta es pot concentrar a fer-los el millor que sap en lloc de combatre inclemències sobrevingudes, com la tramuntana. Aquests ceps de varietats locals necessiten menys aigua i tenen períodes de brotada i maduresa totalment adaptats al nostre clima. Definitivament són més sostenibles!

També ho fem pel llegat, la tradició i i tot allò que ens han ensenyat els que van ser-hi abans que nosaltres. El caràcter únic d’aquestes varietats farà també que tinguem els vins que desitgem, profundament empordanesos. Les varietats pròpies s’adapten a la tramuntana, necessiten menys aigua i tenen períodes de brotada i maduresa adaptades al nostre clima.

De tant en tant toca arrencar ceps, perquè fa més de trenta anys vam plantar altres varietats vingudes de fora. En aquell moment se’n deien “millorants” perquè creien que podien ajudar a beneficiar el terrer. Ara en sabem més i ens han ajudat sobretot a millorar en la nostra feina, n’hem après molt d’elles i els agraïm tot aquest aprenentatge. Les que tenim encara les anem arrencant de mica en mica cada any, algunes les reempeltem amb varietats locals com lledoners, carinyenes de tots colors, picapolles, moscatells i malvasies.

Els viticultors, com tots els pagesos, vivim en una incertesa permanent. Aquest any aquesta gimnàstica de generacions ens ha permès entomar una anyada difícil amb amor i aprofitar per connectar amb la terra com mai.

Ja teníem clar que desitjàvem que les vinyes i l’entorn que les envolta, els parcs naturals del Cap de Creus, de l’Albera i una mica més lluny els Aiguamolls de l’Empordà fossin un. Que la vida cultivada i l’asselvatjada fossin sinèrgiques i que es protegissin l’una a l’altra. Es una idea que no surt d’un dia per l’altre i que és el treball d’anys, en aquest cas una vintena. Aquest any ha coincidit amb la certificació ecològica de totes les vinyes i, tot i que només és una fita del camí que estem fent, és prou significativa.

Aquesta anyada que fa pocs dies que vam acabar de collir va començar, ara fa un any, a la tardor amb pluges torrencials que ens van espantar per la virulència. La decisió va ser prioritzar la contenció de l’erosió com a primera raó de qualsevol presa de decisions en viticultura. La terra, els sòls, són la base de tota la vida, i cal preservar-los.

A l’hivern el Glòria, tot i que no ens va afectar gaire, va reafirmar tots els pensaments de tardor i ens va tornar a recordar que el clima està canviant i que no en volem ser còmplices.

I quan la primavera començava a treure el nas, arriba la COVID. Llavors va ser el moment de posar en pràctica tots els aprenentatges sobre la incertesa que havíem après nosaltres i també els de les generacions que ens precedeixen (gràcies àvia Quimeta!). El gran repte era que ningú es quedés sense feina i que, tot i no saber què passaria, la collita tirés endavant. L’equip va fer pinya.

I llavors LA PLUJA. Pluja i més pluja i més pluja i més pluja. Cal vigilar el que es desitja. Les vinyes mai havien estat tan verdes ni tan plenes de vida. Vam tenir temps per observar-les d’una altra manera: amb molta més calma i amb la sensació que trepitjar-les ens guareix l’ànima i fa allunyar les pors. La vinya és agraïda i sap que la cuidem com mai i ens dona fruits tot i les dificultats i el míldiu. Nosaltres, contentes i agraïdes.

El maig quinze dies de secada van fer canviar el paisatge. I quan ja arribava l’estiu vam pensar que la secada era important. El vigor de les vinyes es va aturar de cop i el paisatge vitícola que havia sigut verd fins llavors es va tornar terrós. Finalment els fongs es van aturar i vam poder respirar una mica tranquil·les.

Finalment la verema, una d’aquelles que recordarem: plena d’ensurts que no han dut enlloc. Compulsió a l’hora de mirar els radars meteorològics que senyalaven pedregades o torrentades que s’acostaven però que no ens han arribat a tocar mai. Gràcies. El senglar no ens ha respectat tant i hem hagut de collir alguna vinya abans d’hora, per a arribar-hi abans que ells. La sensació d’impotència és terrible. Ha costat molt arribar fins aquí perquè en pocs dies desapareguin els raïms de vinyes senceres. Decidim tancar vinyes i ens concentrem altra vegada.

L’anyada ha estat una cursa d’obstacles sense fi. Tot i això la verema ha estat tranquil·la. El celler s’ha anat omplint a poc a poc, una mica cada dia. Ara, la lentitud de la vinya es transmet a les tines. Separem parcel·les i parcel·letes i ens ho agraeixen mostrant-nos el caràcter de cadascuna. Hem après que la lentitud en el fer, en el pensar, ens ajuda a ser més conscients i a entendre millor l’ofici i la terra que ens veu viure. I així encarem la tardor, mirant l’anyada que ja reposa.

Anna Espelt Delclós