Aquesta setmana hem tingut una treva de tramuntana i per fi hem pogut reprendre la plantació de barbats.

Els barbats són els peus del cep, que portaran al cap d’un temps l’empelt de la varietat que escollim. Els portaempelts es planten i es deixen un any o dos perquè s’adaptin bé a la terra. Tots els ceps que tenim són empeltats de cep americà, un peu, per tant, que no és de varietat local 😉

Ara bé, tots els ceps són empeltats i de fet és l’única manera que tenim perquè la fil·loxera no faci emmalaltir la planta.

Fa uns dies us explicàvem que una de les feines que fem durant l’hivern és arrencar varietats que amb el temps hem vist que no s’adaptaven i no donaven gaire bon rendiment. En els darrers anys i gràcies a l’estudi de la biblioteca de varietats de les vinyes velles, hem redescobert varietats que vivien entre nosaltres, més o menys oblidades, com la carinyena blanca, la picapolla negra, la picapolla roja o el lledoner roig.

D’aquí un o dos anys, escollirem una d’aquestes varietats locals i podrem començar a empeltar plantes. Mentrestant toca esperar i anar seguint els cicles llargs de la natura.

Ja fa temps que hem decidit que volem treballar amb varietats locals com les garnatxes, les carinyenes, el moscatell, la picapolla. Hi ha diverses raons, però segurament la més important és perquè són varietats molt adaptades als nostres sòls i al nostre clima i per tant,  això ja fa que els fruits sigui millors, perquè la planta es pot concentrar a fer-los el millor que sap en lloc de combatre inclemències sobrevingudes, com la tramuntana. Aquests ceps de varietats locals necessiten menys aigua i tenen períodes de brotada i maduresa totalment adaptats al nostre clima. Definitivament són més sostenibles!

També ho fem pel llegat, la tradició i i tot allò que ens han ensenyat els que van ser-hi abans que nosaltres. El caràcter únic d’aquestes varietats farà també que tinguem els vins que desitgem, profundament empordanesos. Les varietats pròpies s’adapten a la tramuntana, necessiten menys aigua i tenen períodes de brotada i maduresa adaptades al nostre clima.

De tant en tant toca arrencar ceps, perquè fa més de trenta anys vam plantar altres varietats vingudes de fora. En aquell moment se’n deien “millorants” perquè creien que podien ajudar a beneficiar el terrer. Ara en sabem més i ens han ajudat sobretot a millorar en la nostra feina, n’hem après molt d’elles i els agraïm tot aquest aprenentatge. Les que tenim encara les anem arrencant de mica en mica cada any, algunes les reempeltem amb varietats locals com lledoners, carinyenes de tots colors, picapolles, moscatells i malvasies.

Els viticultors, com tots els pagesos, vivim en una incertesa permanent. Aquest any aquesta gimnàstica de generacions ens ha permès entomar una anyada difícil amb amor i aprofitar per connectar amb la terra com mai.

Ja teníem clar que desitjàvem que les vinyes i l’entorn que les envolta, els parcs naturals del Cap de Creus, de l’Albera i una mica més lluny els Aiguamolls de l’Empordà fossin un. Que la vida cultivada i l’asselvatjada fossin sinèrgiques i que es protegissin l’una a l’altra. Es una idea que no surt d’un dia per l’altre i que és el treball d’anys, en aquest cas una vintena. Aquest any ha coincidit amb la certificació ecològica de totes les vinyes i, tot i que només és una fita del camí que estem fent, és prou significativa.

Aquesta anyada que fa pocs dies que vam acabar de collir va començar, ara fa un any, a la tardor amb pluges torrencials que ens van espantar per la virulència. La decisió va ser prioritzar la contenció de l’erosió com a primera raó de qualsevol presa de decisions en viticultura. La terra, els sòls, són la base de tota la vida, i cal preservar-los.

A l’hivern el Glòria, tot i que no ens va afectar gaire, va reafirmar tots els pensaments de tardor i ens va tornar a recordar que el clima està canviant i que no en volem ser còmplices.

I quan la primavera començava a treure el nas, arriba la COVID. Llavors va ser el moment de posar en pràctica tots els aprenentatges sobre la incertesa que havíem après nosaltres i també els de les generacions que ens precedeixen (gràcies àvia Quimeta!). El gran repte era que ningú es quedés sense feina i que, tot i no saber què passaria, la collita tirés endavant. L’equip va fer pinya.

I llavors LA PLUJA. Pluja i més pluja i més pluja i més pluja. Cal vigilar el que es desitja. Les vinyes mai havien estat tan verdes ni tan plenes de vida. Vam tenir temps per observar-les d’una altra manera: amb molta més calma i amb la sensació que trepitjar-les ens guareix l’ànima i fa allunyar les pors. La vinya és agraïda i sap que la cuidem com mai i ens dona fruits tot i les dificultats i el míldiu. Nosaltres, contentes i agraïdes.

El maig quinze dies de secada van fer canviar el paisatge. I quan ja arribava l’estiu vam pensar que la secada era important. El vigor de les vinyes es va aturar de cop i el paisatge vitícola que havia sigut verd fins llavors es va tornar terrós. Finalment els fongs es van aturar i vam poder respirar una mica tranquil·les.

Finalment la verema, una d’aquelles que recordarem: plena d’ensurts que no han dut enlloc. Compulsió a l’hora de mirar els radars meteorològics que senyalaven pedregades o torrentades que s’acostaven però que no ens han arribat a tocar mai. Gràcies. El senglar no ens ha respectat tant i hem hagut de collir alguna vinya abans d’hora, per a arribar-hi abans que ells. La sensació d’impotència és terrible. Ha costat molt arribar fins aquí perquè en pocs dies desapareguin els raïms de vinyes senceres. Decidim tancar vinyes i ens concentrem altra vegada.

L’anyada ha estat una cursa d’obstacles sense fi. Tot i això la verema ha estat tranquil·la. El celler s’ha anat omplint a poc a poc, una mica cada dia. Ara, la lentitud de la vinya es transmet a les tines. Separem parcel·les i parcel·letes i ens ho agraeixen mostrant-nos el caràcter de cadascuna. Hem après que la lentitud en el fer, en el pensar, ens ajuda a ser més conscients i a entendre millor l’ofici i la terra que ens veu viure. I així encarem la tardor, mirant l’anyada que ja reposa.

Anna Espelt Delclós

És agost, ja sentim el final de l’estiu i, així i tot, encara queden unes quantes emocions per destapar. Ha estat un any complicat, ja ho sabem tots, la Covid-19 ens ha capgirat el món, i l’emergència climàtica es va fent més present any rere any: aquest 2020 amb el Glòria, les altes temperatures i la pluja que semblava que no s’acabés mai. De tant en tant, rebem una bona notícia, com les excel·lents puntuacions de la Guía Peñín 2021 i l’estrenada certificació eco en tots els vins Espelt a partir d’aquesta verema, fites que ens ajuden a seguir amb força.
 

Arriba la verema i serà diferent, de ben segur. Primer perquè hem pres unes mesures de distància i de control de la collita inaudites i que són un pas necessari per cuidar-nos a nosaltres i també a les persones que ens envolten. Segon perquè la collita estarà molt marcada per la climatologia i també per les dificultats associades a tanta pluja i a tanta inactivitat de caça a la comarca. Els fongs i els depredadors de raïms, com el senglar, campen alegrement per les vinyes i podríem arribar a dir que són autèntiques plagues. Patir és una constant en la vida del pagès i de vegades ens fa la impressió que només ens queda confiar que tot allò que hem fet durant l’any tingui els seus fruits.

Això no obstant, tenim força renovada cada cop que veiem que any rere any els indicadors de biodiversitat de les vinyes milloren, i que la terra i els sòls, el llegat més preuat, que cuidem dia a dia aguanten llevantades, torrenteres i tot el que el clima els posi per davant. Fer vi respectant el territori té una recompensa molt alta per al planeta, la Terra, i de vegades també un reconeixement més mundà —però del qual ens sentim molt orgullosos— com la certificació ecològica que lluiran tots els vins Espelt a partir d’aquesta verema després de molts anys de treball en eco i de millorar els processos. 

Corria l’any 2000 quan en Didier Soto de Mas Estela li va dir a l’Anna Espelt: “a l’Empordà hauríem de fer tots varietats locals i eco”. Dir allò llavors era revolucionari, fer-ho semblava impossible. Però l’Anna, llavors una recent llicenciada en Biologia i amb una forta vinculació en l’associacionisme en defensa del patrimoni natural de la comarca, va trobar que aquella frase tenia tot el sentit i que aquest havia de ser sí o sí el camí dels vins Espelt. Anys després, l’Anna va decidir passar una part de les vinyes a viticultura ecològica, era 2003 i l’inici d’un camí que després de molts aprenentatges ens ha portat on som ara. La nostra feina se centra en una cura preventiva dels ceps: treballar els sòls, i fer servir compost i tractaments, quan no hi ha més remei, amb productes permesos en la viticultura eco, com coure i cua de cavall. Hem superat un any molt complicat amb aquestes eines i s’ha de celebrar. 

Treballar en ecològic és per nosaltres l’única manera de mantenir els sòls vius i també d’entendre el terrer que es nodreix de tot el que l’envolta, buscant la sinergia dels quatre elements: el sòl, la planta, el clima i qui ho cultiva. Aquesta nova etapa que ara encetem referma i reconeix la nostra voluntat de formar part del paisatge i dels ecosistemes. Perquè de vegades no n’hi ha prou amb estimar la terra, també cal fer passos valents per canviar la manera com s’han fet les coses fins ara. Quan arriben aquests dies que vivim encara enganxats al radar del meteocat tement la calamarsa, només pensem en tota la feina que hem fet i de la qual estem molt orgullosos. Gaudim doncs i brindem per aquesta verema que tot just comença. Salut!

Si alguna cosa aprenem d’escoltar i observar la terra és que tot canvia i que res roman d’una mateixa manera, sinó que el temps ho muda tot i ens transforma també a nosaltres. Estar lligats als cicles de la natura és un dels aprenentatges més valuosos que ens ha donat dedicar-nos a la viticultura. 

Aquests dies el raïm ha començat a verolar. Verolar és quan el raïm comença a prendre el color que té quan és madur. És un dels canvis més bonics de la vinya. La paraula verolar és en si un exemple també del canvi inherent a tot el que ens envolta, ve de ver una variant (justament) en català popular antic de l’adjectiu vari/vària. Ver aviat va desaparèixer de la llengua perquè es confonia amb ver amb el significat de ‘veritat’, però va quedar en aquesta paraula: verolar.

De fet, el canvi de color es dona en tot el paisatge que ara es va emmarronint perquè l’estrès hídric que tenim al mediterrani es va fent patent, tot i ser un any molt verd. Ja hem tret les cobertes vegetals a la majoria de llocs perquè no hi hagi competència i aquest estrès hídric sigui just. Ara és el moment en què ens adonem que tots els esforços, temors i somnis de l’hivern comencen a prendre forma i color. S’acosta la verema de debò. Les puntes de les tòries han deixat de créixer, la planta deixa de ser expansiva per concentrar-se en ella mateixa i a donar el millor raïm possible. El raïm canvia de color, sí, però dins la planta hi ha un canvi total del seu funcionament: comença a acumular sucres, aromes, colors, tanins. Les baies es comencen a fer toves, passem de la duresa a canviar de textura i a fer-se més molsudes.

Així és el final de juliol, no queda res més per fer, només esperar. Deixar que l’estiu passi, tenir paciència i observar com les móres maduren a la vora, sentir els grills, els insectes d’estiu i les olors que han canviat totalment d’aroma respecte a les que hi havia a la primavera. Res més, només la dolça espera per a la verema.

Ens agrada viure aquí, a l’Empordà, i cuidar-ne el paisatge, estimar-ne la terra i poder treure’n un vi que en sigui expressió genuïna. La nostra feina té sentit quan actuem amb la màxima consciència de la fragilitat del que tenim entre mans. Tenir cura de cadascun dels passos en l’elaboració del vi, sense perdre de vista mai el llegat de la natura, és una condició sine qua non per sentir que fem bé la nostra feina. Per això, ens fa molt felices poder anunciar un acord sobre custòdia agrària amb la IAEDEN, una entitat que treballa per preservar allò més valuós que tenim, cara a cara amb les arrels, els arbustos, els animals, les plantes i per tota la biodiversitat que regna dins i al voltant de les vinyes.

Sempre hem tingut clar que fer vi ecològic era només la punta de l’iceberg (que es va fonent cada dia que passa). Res té sentit si mirem el que fem en compartiments estancs. La natura no ho és i els indrets on habitem i treballem tampoc. Tenir les vinyes entre tres paratges d’interès naturals, dos d’ells parcs naturals, ens fa ser més conscients i exigents amb tot allò que fem. Moltes vegades sentim que no n’hi ha prou, però avui volem anunciar aquest pas que ens fa felices, perquè posa nom a les pràctiques que ja fem com tenir un ramat de vaques que pasturen a l’hivern i mengen massa forestal sobrera al mateix temps que adoben el terreny; els ruscs d’abelles a Mas Marés que pol·linitzen; parets de pedra seca que recuperem any rere any perquè és cultura, paisatge, però també perquè són un lloc preciós perquè animalons de tota mena hi visquin; cobertes vegetals per minimitzar el risc d’erosió dels sòls i arrelar nutrients i ceps ben adaptats. Perquè la terra, si s’escolta i es cuida acompanyant-la, ens respon sempre amb els fruits més bons. Ella és biodiversa, nosaltres en recollim la felicitat. Fer aquest acord de custòdia agrària amb la IAEDEN era un pas més de compromís amb unes pràctiques que ja feia temps que dúiem a terme.

A partir d’aquest mes de juny som partners d’aquest projecte que vetlla perquè tota la nostra activitat agrícola sigui al més respectuosa possible amb la biodiversitat del territori on es desenvolupa. Sabem que la conservació de les activitats agràries, ambientalment sostenibles i de proximitat són el millor garant per conservar el nostre paisatge empordanès i la seva riquesa biodiversa. Fer-ho possible dia a dia és la nostra essència. Aquest acord, és un pas més en el compromís d’ajuda mútua entre productors i conservadors. Continuarem preservant el mosaic mediterrani al Cap de Creus i a la Serra de l’Albera, utilitzant el mètodes més respectuosos amb el medi que disposem. Comptem amb uns bons companys de viatge, IAEDEN entitat dedicada a la conservació i protecció del territori de l’Alt Empordà des de fa més de quaranta anys, ens seguirà assessorant i col·laborant per donar a conèixer aquesta terra magnífica que ens dona uns fruits meravellosos.

Aquests dies estem treballant a una vinya jove, replantada de fa poc temps. Fer vi és un aprenentatge constant i replantar forma part del camí.

Fa uns anys que vam decidir que el nostre objectiu, a banda de fer el millor vi possible, era també fer vi cuidant el territori, sent molt conscients dels sòls i el clima que tenim a l’Empordà. Replantar és una bona manera de poder donar una nova oportunitat a la vinya per reinventar-se i també a nosaltres per rectificar errors. La vinya es replanta quan no acaba de donar els fruits que volíem, ni en quantitat ni en qualitat.

En aquesta parcel·la hi teníem plantada una varietat forània que no havia fet el seu cicle: li havia costat força adaptar-se i no havia donat gaire bons resultats. Fa dos anys, tenint molt present el canvi climàtic i com hi podíem fer front, hi vam plantar lledoner blanc (garnatxa blanca). Es tracta d’una varietat local que sabem que dona bons fruits amb poca aigua, és a dir, que pot aguantar unes condicions climàtiques que tenim aquí de molt de vent, pluges fortes i estius calorosos. Replantar en aquest cas ha estat també una mesura d’estalvi de recursos naturals, sobretot aigua, i per tant un reforç de la sostenibilitat i l’equilibri biològic de les nostres vinyes. Tenir vinyes felices i adaptades és la millor manera de fer vi amb menys intervenció humana a la vinya i amb menys intervenció en el celler. Veure aquesta vinya jove ens dona ànims per seguir endavant.

Una vinya és jove fins que té entre 5 i 10 anys. Tres anys, com té aquesta, és molt poc temps en els cicles de la natura, i encara necessitarem uns anys més perquè aquests ceps facin raïm. Saber esperar és una cosa que hem après de fer vi: natura, fruits i desig de vegades no van alhora i s’ha de confiar que tot anirà bé. Aquesta és de garnatxa i, com dèiem, aquest any encara no en podrem collir raïm, però les cures que hi hem de fer són igual d’importants que en les altres vinyes. Durant tots aquests anys que no en traurem raïm per fer vi és  molt important que el cep s’arreli bé. L’arrelament, la formació i la capacitat de fer reserves d’aigua és clau perquè en el futur la planta doni fruits de bona qualitat.

El primer any volem que es facin bones arrels, es poda a dos ulls i a baix de tot. Ens podria semblar que això és mortal per a la planta, però sota a terra les arrels ja s’estan formant, i per tant ajudem que encara siguin més fortes. En el segon any, en el cas de vinyes emparrades com aquestes, es deixa un brot que pugi fins al filferro i es treuen els raïms, perquè el cep concentri tota l’energia a fer arrels i reserves per al futur. En aquesta vinya, que ja té tres anys, hem format braços, és a dir, separat els brots en dos braços i els hem lligat a costat i costat. És la manera que tenim de fer que el cep agafi força i al mateix temps pugui trobar-se còmode, tranquil i donar fruits.

Haurem d’esperar l’any que ve per començar a recollir-ne els fruits i segurament un any més per poder treure’n vi que tastarem l’any següent. De ben segur haurà valgut la pena l’espera.

Són moments difícils per tothom. Mai estem prou preparats per assumir la fragilitat de la vida humana. No obstant això, hem vist com hem estat capaços de canviar coses en poc temps que mai hauríem imaginat. Nosaltres continuem treballant, perquè la vinya no para i les feines del celler tampoc. Teníem la necessitat de dir-vos-ho, per sentir-vos presents.

L’Anna deia ahir que la vinya se sent d’una altra manera després de dies de mirar endins: més intensa, amb més vida. Aquests dies, la vinya rebrota amb força, imparable. És la vinya que ens dibuixa el paisatge que molts ara no podem veure, però que amb una copa de vi ens hi acostem una mica més. És la primavera que ens recorda que som part d’aquest tot, del cicle que recomença cada any, sempre amb canvis, adaptant-nos i malgrat tot, obrint-nos-hi camí.

Aquest any els ocells canten amb més força i sembla que la flor del trébol de la coberta vegetal és més vermella que mai. Sentim la intensitat aquí i allà, i al mateix temps ens preocupa fins quan. Segurament no tornarem al món d’abans. La natura lentament escolta el silenci i s’estén pacífica. El repte, sempre, és recordar que aquesta fragilitat de la vida hi és sempre i que recuperar l’equilibri entre civilització i natura és més urgent que mai. L’alerta sobre l’emergència ecològica que viu el planeta fa temps que dirigeix la nostra feina de cada dia, preservant el mosaic mediterrani, ajudant la recuperació d’espècies autòctones, aprofitant els recursos hídrics al límit, posant en contacte petits productors agroecològics, reflexionant sobre un futur que sí o sí ha de ser d’acord amb la natura i no gràcies a ella. Des de l’Empordà, continuarem treballant la terra amb cura, estimant-la, perquè sabem que és l’única manera que ens doni els fruits més valuosos.

La llevantada ens uneix. Cada vegada que la realitat ens sobrepassa, sobretot si és la natura la que mana, l’ambient al celler canvia. Ens cuidem més els uns als altres, fem pinya i canvien les prioritats. Hem viscut plegats unes quantes tempestes. Aquesta ens l’hem pres amb molta calma.

Feia dies que esperàvem la Glòria, quan encara no sabíem que es diria Glòria. Aquesta tardor, quan van haver-hi els temporals ens vam adonar que el canvi climàtic, tot i que ja feia temps que teníem en compte l’erosió i els reptes de la imprevisibilitat, ara es convertia en una emergència. A partir de llavors, totes les decisions que hem pres a la vinya passen primer pel filtre de l’erosió. Els sòls són el més preuat que tenim. No volem perdre’ls. Volem que guanyin en complexitat i en vida.

La nostra terra és mediterrània i estem acostumats a les torrentades: per això tenim feixes, recs i rieres. Però no n’hi ha prou. Decidim posar cobertes vegetals i deixar-ne algunes fileres a l’estiu només per mantenir el sòl, l’ajudem a tenir millor estructura afegint compost. Parlem amb els tècnics del Parc Natural de Cap de Creus i pensem les millors maneres de netejar els recs tot mantenint-ne la flora i fauna. Pensem per on voldrà anar l’aigua aquesta vegada i l’ajudem a passar per on pot fer menys mal.

Avui hem aprofitat per fer un volt quan la pluja ha amainat. Hi ha cascades on habitualment només hi ha rocs secs. Camins que es converteixen en recs. Fa vent. El Mitsubishi s’enfila —per això el tenim—. Se sent sanjosex. Els recs nous han protegit les vinyes més altes. Els trencaigües han funcionat. Ens queden un parell de reptes. És més fàcil veure-ho quan l’aigua corre i saps ben bé d’on ve. Ens mirem amb l’Ester, contentes de la feina ben feta. Ja han plogut 141 litres. Han plogut bé, a poc a poc. El dubte ara és la propera nit. Resem. Anna Espelt

Celler Espelt i Paisatges Vius han signat un acord de col·laboració per la custòdia del territori que promourà la conservació del xoriguer petit a les vinyes de Mas Marès, a l’Empordà. Es tracta d’un acord de llarg recorregut  – amb un mínim de 10 anys de relació– que s’emmarca en el projecte naumanni100 (*)  que té per objectiu crear una xarxa interconnectada de colònies de nidificació segura pel xoriguer petit a l’Empordà i millorar el seu hàbitat d’alimentació.

Celler Espelt és propietari de la finca de Mas Marés a Roses, amb una extensió de 170 hectàrees incloses totes elles al Parc Natural de Cap de Creus i la Xarxa Natura 2000 Europea, de manera que és un espai de gran biodiversitat que afavoreix també el cultiu de la vinya. L’acord afecta a 1,3 ha i és un espai amb característiques pròpies per a la conservació del xoriguer petit, un au rapinyaire migrador que s’alimenta de grans invertebrats i petits mamífers, ocells i rèptils. L’espai té representats els hàbitats propis de la muntanya mediterrània, una suma de pastures seques, màquies d’estepes i brucs, bosquines de suros i alzines i conreus de vinya i olivera.

Amb aquest acord, Celler Espelt demostra una vegada més el seu compromís amb el medi que l’envolta, més enllà de la viticultura ecològica que desenvolupa a Mas Marés. Una finca on les vinyes es mesclen amb el suro, les pastures i les estepes a fi de crear un ecosistema més madur, del qual se n’obtenen després vins mediterranis, complexos, intensos i delicats, marcats pel sòl de granit, el vent de tramuntana i el vent de mar.

En virtut del conveni,  Paisatges Vius durà a terme dues actuacions a la finca de Mas Marès:

• Construcció d’una torre de nidificació pel xoriguer petit que es dissenyarà dins dels paràmetres de l’arquitectura ecològica per d’integrar-la al paisatge del Cap de Creus, tot reduint la petjada ecològica. A més de l’edificació es realitzarà amb tècniques i materials propis de la bioconstrucció.
• Millora de l’hàbitat pel xoriguer petit a l’entorn de la torre. El xoriguer petit caça els grans insectes dels espais oberts i, per tant, la millora de l’hàbitat se centrarà bàsicament en la reducció de la vegetació d’arbustos per crear hàbitats herbacis i per recuperar de murs de pedra seca.

Paisatges Vius – Conservem  la natura amb la gent del territori –  és una entitat de l’Empordà dedicada i especialitzada en la conservació d’hàbitats i espècies. 

Per a més informació

http://paisatgesvius.org/ca/projectes/961

(*) El xoriguer petit (Falco naumanni)  és un petit falcó colonial i migrador que es va extingir de Catalunya a principis dels anys 80 a causa de la pèrdua d’hàbitats i l’ús indiscriminat d’insecticides al camp. L’any 1990 la Generalitat de Catalunya va iniciar un projecte de cria en captivitat de polls i reintroducció que avui, al cap de 25 anys, ha culminat amb èxit a la Plana de Lleida on hi crien més d’un centenar de parelles, però que encara està en procés de consolidació a l’Alt Empordà (Girona), amb una cinquantena de parelles.

L’objectiu ideal del projecte és consolidar la població del xoriguer petit a l’Alt Empordà fent que la seva població sigui viable de manera natural assolint un mínim de 100 parelles reproductores repartides en un mínim de 4-5 colònies abans del 2020. Els objectius operacionals del projecte són:

• Mantenir les colònies de cria actuals
• Crear noves colònies de cria en llocs estratègics per l’espècie
• Millorar l’hàbitat al voltant de les colònies de cria 

Per assolir els objectius el projecte es planteja dur a terme les següents actuacions:

• Millorar la seguretat  de les colònies de cria actuals a nivell estructural i d’accés de depredadors
• Construcció de 2-3 torres d’obra específiques per l’espècie
• Realitzar aclarides de vegetació arbustiva per mantenir espais oberts al voltant de les colònies
• Assoliment d’acords de custòdia amb els propietaris de les finques que acullin colònies de xoriguer petit